El mes d’abril, pot ser perquè es celebra Sant Jordi, és un moment que convida especialment a sentir-se afortunat per estar acompanyats de llibres, per trobar-hi respostes i més preguntes, refugi i motivació. El velocirepte s’ha fet eco d’aquesta sensació i el fil conductor del mes d’abril era: Llibres sobre llibres. En altres paraules: el paradís vingut a la terra per a tot lletraferit. L’elecció no va ser fàcil, tenia un Harold Bloom que em mirava insolent perquè agafés un dels seus llibres; Buchholz que després de llegir El coleccionista de momentos em reptava a descobrir més d’ell amb El libro de los libros. Finalment, l’elecció del llibre va ser com l’amor: incert. Parlant de hàbits lectors al màster va sortir la referència a aquesta novel·la sobre una societat literària gens convencional. I em mirava amb tanta persuasió que me’l vaig emportar a casa.
Parlem de llibres sense esnobismes
“Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una altra cosa d’aquest llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer”.
Pot ser el que més m’ha agradat d’aquest llibre ha estat l’efecte que ha tingut en mi com a lectora. M’ha tornat al full en blanc, a la virginitat lectora. A com llegia jo abans de dedicar la meva vida a la literatura. No em mal interpreteu, no canviaria mai la decisió de la meva carrera i la irrupció de la teoria literària a la meva vida. Però no puc mentir, la meva relació amb els llibres ha canviat molt des d’aleshores. Ja no llegeixo sense un llapis, ja no llegeixo sense buscar intertextualitat, sense establir una tesi.
Els ciutadans de Guernsey han esdevingut els meus amics també per uns dies i m’ha costat abandonar-los. Veure com parlaven de Shakespeare tot i no entendre’l del tot m’ha captivat, perquè jo vaig ser ells: llegir, llegir i enamorar-te. Llegir i sentir-te interpel·lat, fins i tot quan no entenies de la missa la meitat, però sabies que algun dia ho faries. Era llegir per el simple plaer de llegir.
“Es deia Seleccions de Shakespeare. Més tard, vaig adonar-me que el Sr. Dickens i el Sr. Wordsworth pensaven en homes com jo quan escrivien les seves paraules. Però, per damunt de tots, ho feia William Shakespeare. De fet, no sempre trobo sentit en el que diu, però tot arribarà.
Tinc la sensació que com menys deia, més bonic ho feia. Sap quina és la frase que més admiro d’ell? És «el dia lluminós s’ha acabat i ara arriba la foscor». Hauria volgut saber aquestes paraules el dia que vaig veure arribar les tropes alemanyes aterrant, avió rere avió, i vaixells desembarcant al port! Només podia pensar maleïts siguin, maleïts siguin, una vegada i una altra. Si hagués pogut pensar les paraules «el dia lluminós s’ha acabat i ara arriba la foscor», d’alguna manera m’hauria consolat i hauria estat a punt per sortir i enfrontar-me a les circumstàncies, en lloc que el cor se m’enfonsés fins a les sabates”.
Jo, analítica, em vaig trobar desarmada i plorant en un avió davant una de les cartes portadora de males notícies. Durant quatre anys i encara ara la major part de les meves lectures, són “alta literatura”, clàssics, obres canòniques. I semblava que et podies avergonyir d’agafar un best-seller (bé és cert que hi ha best-sellers i best-sellers); aquest, no obstant això, m’ha fet un gran bé. I al seu favor he de dir que aquesta sensació no només me l’ha despertat a mi: molta gent m’ha escrit per dir-me l’efecte que aquesta lectura va tenir en ells.
La segona guerra mundial al rerefons
L’ambientació crea aquesta dualitat entre escriptura desenfadada i trama colpidora. La novel·la se’ns presenta en forma epistolar i, per tant, la pròpia subjectivitat de la protagonista i els protagonistes es veu accentuada. Un conjunt de veus que van teixint a poc a poc una història. Per això, a vegades es corre el risc d’oblidar-se del moment històric que s’està vivint. Una Europa que es recupera dels estralls de la Segona Guerra Mundial, una Anglaterra bombardejada… Guernsey fou una de les illes del Canal que van viure els anys de la guerra sotmesos a l’ocupació del govern Nazi, amb tot el que això comporta. I a situacions límit, successos increïbles: d’una anècdota insignificant naixeria la Societat literària de Guernsey.
De la mateixa manera que els llibres rellueixen en aquesta obra de manera notòria, la guerra, els camps, els presoners són tractats amb el màxim respecte. He de donar la raó a algunes opinions que deien que a vegades el llibre se’ls havia fet poc creïble. Arribant al final la trama s’accelera i és una cosa que personalment no puc suportar. Si t’has pres el teu temps durant tota la novel·la per què cagar-la al final arregla-t’ho tot en dos capítols? Per altra banda, alguns personatges es fan poc creïbles de bons que són. Sempre he defensat que per a mi el personatge ideal ha de tenir llums i ombres perquè així som nosaltres.
Una lectura amena, que t’arranca un somriure i et desperta moltes emocions, et tele transporta a aquella illa i t’aproxima a la seva gent. Sort quan hagueu de dir el títol de l’obra, la cara de la meva mare era un poema.
Podeu aprofitar ara que s’estrena la pel·lícula per donar-li una oportunitat.
Títol: La societat literària i de pela de patata de Guernsey
Autor: Shaffer, Mary Ann; Barrows, Annie.
Editorial: Amsterdam Llibres
Lletraferits 