Bibliòfils, LIJ | Promoció de la lectura

La cova dels dies | Com ensenyem literatura als instituts?

Sí, sé que pot semblar estrany aquesta amalgama de títol. No obstant, com ja us vaig avançar per Instagram, tot ha format part d’un procés natural que he intentat explicar de la manera més entenedora, ordenada i respectuosa possible (espero haver-ho aconseguit).

La cova dels dies, Marc Artigau

La cova dels dies és una novel·la juvenil (La venen com a crossover però jo no la classificaria com a tal) de Marc Artigau. Aquesta novel·la comença amb dos esdeveniments crucials: la protagonista, la Júlia, fa divuit anys. Aquella mateixa nit el seu avi, que l’ha criada, mor. El que podria semblar una novel·la sobre lligams familiars aviat es tenyirà de thriller i fins i tot de novel·la d’aventures. A partir de la mort de l’avi, la Júlia s’adonarà que no sabia res d’aquell home. I no s’imagina mai que aquest esdeveniment la farà viure un bon grapat d’aventures, entre elles i la més important, la descoberta de la cova dels dies.

Per què m’ha despertat tal interès? Perquè un dels motors de l’aventura són els llibres. Els clàssics hi són presents d’una manera fresca, gens forçada, emocionant, al contrari de com són presentats aquests llibres normalment a les aules, que no fan res més que perpetuar aquell prejudici que els clàssics són avorrits i inintel·ligibles. El dia de la presentació, el Marc Artigau va dir alguna cosa així, i cito de memòria: L’odissea, ben explicada, pot ser tan emocionant com el fenomen que està suposant Joc de Trons”.

DSC_0636

Aquests elements em van portar a pensar que era un llibre amb una gran funcionalitat dins la Biblioteca Escolar. Us explicaré una petita anècdota lectora d’un amic, per il·lustrar que mai es sap d’on pot sorgir una connexió lectora. Aquest noi, durant la seva joventut, enmig de totes les seves lectures es va trobar amb una novel·la titulada Grimpow, que va devorar i gaudir. Als paratextos de la contraportada un titular deia: “El nombre de la rosa de la literatura juvenil”. Ara té una vintena d’anys i és un expert en Umberto Eco. I a mi aquestes anècdotes em posen la pell de gallina. I els professionals de la lectura (no sé si faig bé en incloure’m) HEM D’ASPIRAR SEMPRE A CREAR AQUESTES CONNEXIONS. I crec que aquest llibre és una eina molt bona per fer-ho.

Per casualitats com aquesta, he hagut de llegir l’article La literatura en perill de Tzvetan Todorov del diari l’Avenç. Quan vaig començar Estudis Literaris ens van fer llegir el llibre que parla sobre aquestes qüestions d’una manera més extensa, publicat per Galaxia Gutemberg. Preparar una entrada sobre la Cova dels dies i retrobar-me amb les idees de Todorov van condemnar-me a escriure aquesta entrada tal com l’estàs llegint ara.

9788481098006

Casa del Libro

La literatura als instituts

Abans de començar vull dir que aquesta és una reflexió general i pròpia, basada en la meva experiència i sóc conscient que no totes les aules són iguals i menys encara els docents. Per desgràcia, o almenys aquesta ha estat la meva experiència, els docents que m’han fet estimar la literatura, són ben bé la minoria. Segons Todorov, el gran problema de l’ensenyament de la literatura és el reduccionisme imperant. Ens dediquem a explicar la literatura per exemplificar l’ensenyament del llenguatge; Ensenyem les metodologies i les exemplifiquem amb obres, en comptes de llegir i fer un ús instrumental de la metodologia. En paraules de Todorov, estem més preocupats per l’andamiatge que per l’edifici.

Per tant, la lectura sempre queda en un segon pla. A les aules acabes aprenent el que han dit els crítics d’aquestes obres, en comptes de deixar que siguin les obres les que parlin per sí mateixes. I sovint, la reducció és encara més acusada: els crítics s’invisibilitzen rere un llibre de text que no es qüestiona. I la manera d’avaluar no dista molt d’això: no es pregunta sobre el sentit del llibre sinó sobre elements concrets, personatges, estructura (quantes vegades hauré hagut de respondre en quin capítol es trobava el fragment que apareix a l’examen). Com pot ser? Nosaltres no llegim així!

He d’avisar que el context de Todorov és una mica més “avançat” que en aquest país, on l’estudi que impera és un enfocament històric i nacional. A França, aquest tipus d’estudi va ser substituït per un enfocament estructuralista (que es basa, a grans trets, en considerar la obra com un artefacte amb unes lleis i una lògica pròpies), no exempt de problemes.

Segons Todorov, aquest enfocament històric i nacional, com va reflexionar el Marc en la seva entrada sobre teoria literària, és només un estudi preliminar, mai no pot ser el tot sobre l’obra, perquè l’estarem entenent com una simple conseqüència i per tant, tornem al problema de la reducció excessiva:

“la història literària, és a dir, fonamentalment l’estudi de les causes que comporten l’aparició de l’obra: forces socials, polítiques, ètniques i psicològiques de les que es suposa que el text literari n’és la conseqüència; i també els efectes d’aquest text, la seva difusió, el seu impacte en el públic i la seva influència en altres autors. El que es preferia era inserir la obra literària en una cadena causal”

La reducció, al meu entendre, també té a veure amb la gran generalització i l’escassa lectura. Recordo parlar de realisme, recordo veure un conjunt de noms que s’encabien tots dins unes característiques comunes, com si tots escrivissin igual: Galdós, Clarín, Narcís Oller, Pardo Bazán… Molta descripció, profundament objectius i des del nostre entendre, profundament avorrits. Però els heu llegit? Com ens van fer creure que eren iguals, que no eren més que aquells elements? Ens ho van fer creure perquè explicar per categories és fàcil i operatiu. Però sense cap dubte se’ns oblida que aquest ensenyament basat en categories prèvies sense anar acompanyat d’una lectura (ja no dic de llibres, almenys de fragments!), que ajudin a matissar, a veure les grandeses pròpies de cada un, només aconsegueix una cosa: matar lectors pel camí.

Utilitzant la literatura com exemple ens oblidem de la seva vertadera grandesa. I si en comptes de mostrar-ho només com una eina de les aules, com una cosa que no té res en comú amb ells, que està deslligat del seu món, els mostrem tot allò que la literatura pot fer per ells? I com crec que no puc explicar-me millor del que ho fa Todorov, aquí us el deixo:

“Ara bé, jo no crec que aquesta concepció faci justícia a la literatura, que pot fer molt més i molt millor. Pot donar-nos la mà quan estem profundament deprimits, conduir-nos vers els altres éssers humans que tenim al voltant, fer-nos entendre millor el món i ajudar-nos a viure. No és que sigui, per damunt de tot, una tècnica de curació anímica; però també pot, de passada i com a revelació del món, transformar cadascú de nosaltres des de l’interior. La literatura té un paper vital per fer, però per això cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX”.

En el màster de promoció de la lectura que estic cursant, la biblioteca escolar és molt important. I els eixos sobre els quals treballa són tres: aprendre a llegir (que es treballa a les aules), llegir per aprendre (com ens poden ensenyar coses els llibres) i el més important de tots: fomentar el plaer lector (i és preciós perquè no estem parlant d’obligar-los a llegir sinó de ensenyar els nens a gaudir de la  lectura). A secundària tenim resolt com a mínim la primera pota. A infantil i primària tracem tot d’estratègies precioses dins l’escola, les biblioteques públiques i les famílies per fomentar aquest gaudi de la lectura. I si intentem amb més ganes mostrar als joves com gaudir la lectura?

A batxillerat em vaig haver de llegir una novel·la que segons deia la professora, era un clàssic de la literatura catalana: La plaça del diamant es deia, d’una tal Mercè Rodoreda, que segons el que posava el llibre de text s’emmarcava dins la novel·la psicològica. I sabeu què? La meva vida va canviar gràcies a aquell llibre per dues raons fonamentals: en primer lloc perquè vaig trobar allò que diu Todorov. Ja que estem de confessions diré que jo tenia atacs d’ansietat fins fa ben poc. Quan vaig conèixer la novel·lística de Rodoreda l’ansietat estava més punyetera que mai i vaig veure com els llibres no fan miracles, però sí ens donen unes eines per comprendre el món i a nosaltres mateixos que poques coses et donen. I en segon lloc, va canviar la meva vida perquè si estic estudiant Literatura i dedico la meva vida sencera als llibres és perquè aquell llibre va entrar a la meva vida. Però desgraciadament he de confessar que aquí el paper de l’aula no hi va fer RES. Va ser una casualitat. Una lectura obligatòria que va funcionar. Vaig ser del tant per cent baixíssim que l’enganxes a una lectura obligatòria que es presentada a classe de manera insulsa, sense fer justícia a la qualitat i potencial de l’obra.

Avui en dia, trobar-se amb gent que decideix estudiar lletres de manera vocacional després del seu pas per l’institut, és quasi un miracle.

“Tots ells participen d’allò que Kant, en un famós capítol de la Crítica de la facultat de jutjar, considerava un pas obligat del camí vers un sentit comú, que és com dir vers la nostra plena humanitat: “Pensar posant-se en el lloc d’un altre ésser humà”. Pensar i sentir tot adoptant el punt de vista dels altres, persones reals o personatges literaris, és l’únic mitjà per tendir a la universalitat i, per tant, ens permet realitzar la nostra vocació. Per això cal fomentar la lectura per tots els mitjans, i això inclou els llibres que el crític professional jutja amb condescendència, si no amb menyspreu, des d’Els tres mosqueters fins a Harry Potter, novel·les populars que no tan sols han portat milions d’adolescents a la lectura sinó que, a més, els han permès construir-se una primera imatge coherent del món que – no ens posem nerviosos- les lectures següents portaran a matisar i a fer més complexa”.


CASTELLANO

LA COVA DELS DIES | ¿CÓMO SE ENSEÑA LA LITERATURA EN LOS INSTITUTOS?


Sí, sé que puede parecer extraño esta amalgama de título. No obstante, como ya os adelanté por Instagram, todo ha formado parte de un proceso natural que he intentado explicar de la manera más comprensible, ordenada y respetuosa posible (espero haberlo conseguido).

La cova dels dies, Marc Artigau [La cueva de los días]

La cova dels dies es una novela juvenil (La venden como crossover pero yo no la clasificaría como tal) de Marc Artigau. Esta novela empieza con dos acontecimientos cruciales: la protagonista, Julia, cumple dieciocho años. Aquella misma noche su abuelo, que la ha criado, muere. Lo que podría parecer una novela sobre lazos familiares pronto se teñirá de thriller e incluso de novela de aventuras. A partir de la muerte del abuelo, Julia dará cuenta de que no sabía nada de aquel hombre. Y no se imagina nunca que este evento la hará vivir un buen número de aventuras, entre ellas y la más importante, el descubrimiento de la cueva de los días.

¿Por qué me ha despertado tal interés? Porque uno de los motores de la aventura son los libros. Los clásicos están presentes de una manera fresca, nada forzada, emocionante, al contrario de cómo son presentados estos libros normalmente en las aulas, que no hacen más que perpetuar aquel prejuicio de que los clásicos son aburridos e ininteligibles. El día de la presentación, Marc Artigau dijo algo así, y cito de memoria: “La Odisea, bien explicada, puede ser tan emocionante como el fenómeno Juego de Tronos“.

DSC_0636

Estos elementos me llevaron a pensar que era un libro con una gran funcionalidad en la Biblioteca Escolar. Os contaré una pequeña anécdota lectora de un amigo, para ilustrar que nunca se sabe dónde puede surgir una conexión lectora. Este chico, durante su juventud, entre todas sus lecturas se encontró con una novela titulada Grimpow, que devoró y disfrutó. En los paratextos de la contraportada un titular decía:El nombre de la rosa de la literatura juvenil”. Ahora tiene unos veinte años y es un experto en Umberto Eco. Y a mí estas anécdotas me ponen la piel de gallina. Y los profesionales de la lectura (no sé si hago bien en incluirme) debemos aspirar SIEMPRE A CREAR ESTAS CONEXIONES. Y creo que este libro es una herramienta muy buena para hacerlo.

Por casualidades como esta, he tenido que leer el artículo La literatura en peligro de Tzvetan Todorov del diario l’Avenç. Cuando empecé Estudios Literarios nos hicieron leer el libro que habla sobre estas cuestiones de una manera más extensa, publicado por Galaxia Gutemberg. Preparar una entrada sobre la Cueva de los días y reencontrarme con las ideas de Todorov condenaron a escribir esta entrada tal como lo estás leyendo ahora.

9788481098006

Casa del Libro

La literatura en los institutos

Antes de empezar quiero decir que esta es una reflexión general y propia, basada en mi experiencia y siendo consciente de que no todas las aulas son iguales y menos todavía los docentes. Por desgracia, o al menos esa ha sido mi experiencia, los docentes que me han hecho querer la literatura, son una minoría. Según Todorov, el gran problema de la enseñanza de la literatura es el reduccionismo imperante. Nos dedicamos a explicar la literatura para ejemplificar la enseñanza del lenguaje; Enseñamos las metodologías y las ejemplificamos con obras, en vez de leer y hacer un uso instrumental de la metodología. En palabras de Todorov, estamos más preocupados por el andamiaje que por el edificio.

Por lo tanto, la lectura siempre queda en un segundo plano. En las aulas acabas aprendiendo lo que han dicho los críticos de las obras, en lugar de que sean las obras las que hablen por sí mismas. Y a menudo, la reducción es aún más exagerada: los críticos se invisibilizan tras un libro de texto que no se cuestiona. Y la forma de evaluar no se diferencia mucho de esto: no se pregunta sobre el sentido del libro sino sobre elementos concretos, personajes, estructura (¿cuántas veces tengo tenido que responder en qué capítulo se encontraba el fragmento que aparece en el examen). ¿Cómo puede ser? ¡Nosotros no leemos así!

Tengo que avisar que el contexto de Todorov es un poco más “avanzado” que en este país, donde el estudio que impera es un enfoque histórico y nacional. En Francia, este tipo de estudio fue sustituido por un enfoque estructuralista (que se basa, a grandes rasgos, al considerar la obra como un artefacto con unas leyes y una lógica propias), no exento de problemas.

Según Todorov, este enfoque histórico y nacional, como reflexionó Marc en su entrada sobre teoría literaria, es sólo un estudio preliminar, nunca puede ser el todo sobre la obra, porque la estaremos entendiendo como una simple consecuencia y por tanto, volvemos al problema de la reducción excesiva:

“la historia literaria, es decir, fundamentalmente el estudio de las causas que conducen a la aparición de la obra: fuerzas sociales, políticas, étnicas y psicológicas de las que se supone que el texto literario es consecuencia; y también los efectos de ese texto, su difusión, su impacto en el público y su influencia en otros autores. Lo que se prefería entonces era insertar la obra literaria en una cadena causal”

La reducción, en mi opinión, también tiene que ver con la gran generalización y la escasa lectura. Recuerdo hablar de realismo, recuerdo ver un conjunto de nombres que se introducen todos dentro unas características comunes, como si todos escribieran igual: Galdós, Clarín, Narcís Oller, Pardo Bazán… Mucha descripción, profundamente objetivos y desde nuestro entender, profundamente aburridos. ¿Pero los habéis leído? ¿Como nos hicieron creer que eran iguales, que no eran más que aquellos elementos? Nos lo hicieron creer porque explicar por categorías es fácil y operativo. Pero sin duda se nos olvida que esta enseñanza basada en categorías previas sin ir acompañado de una lectura (ya no digo de libros enteros, ¡al menos de fragmentos!), que ayuden a matizar, a ver las grandezas propias de cada uno, sólo consigue una cosa: matar lectores por el camino.

Utilizando la literatura como ejemplo nos olvidamos de su verdadera grandeza. ¿Y si en vez de mostrarla solo como una herramienta en las aulas, como algo que no tiene nada en común con ellos, que está desligado de su mundo, les mostramos lo que la literatura puede hacer por ellos? Y como creo que no puedo explicarme mejor de lo que lo hace Todorov, aquí os lo dejo:

“Ahora bien, yo no creo que esta concepción haga justicia a la literatura, que puede hacer mucho más y mucho mejor. Puede darnos la mano cuando estamos profundamente deprimidos, conducirnos hacia los otros seres humanos que tenemos alrededor, hacernos entender mejor el mundo y ayudarnos a vivir. No es que sea, por encima de todo, una técnica de curación anímica; pero también puede, de paso y como revelación del mundo, transformar cada uno de nosotros desde el interior. La literatura tiene un papel vital que hacer, pero para ello hay que tomársela en aquel sentido amplio y sólido que prevaleció en Europa hasta el final del siglo XIX “.

En el máster de promoción de la lectura que estoy cursando, la biblioteca escolar es muy importante. Y los ejes sobre los que trabaja son tres: aprender a leer (que se trabaja en las aulas), leer para aprender (como nos pueden enseñar cosas los libros) y el más importante de todos: fomentar el placer lector (y es precioso porque no estamos hablando de obligarles a leer sino de enseñar a los niños a disfrutar de la lectura). En secundaria tenemos resuelto al menos la primera pata. En infantil y primaria trazamos un montón de estrategias preciosas dentro de la escuela, las bibliotecas públicas y las familias para fomentar este disfrute de la lectura. ¿Y si intentamos con más ganas mostrar a los jóvenes como disfrutar de la lectura?

En el bachillerato tuve que leerme una novela que según la profesora, era un clásico de la literatura catalana: La plaza del diamante se titulaba, de una tal Mercè Rodoreda, que según ponía el libro de texto se enmarcaba dentro de la novela psicológica. ¿Y sabéis qué? Mi vida cambió gracias a ese libro por dos razones fundamentales: en primer lugar, porque encontré lo que dice Todorov. Ya que estamos de confesiones diré que yo tenía ataques de ansiedad hasta hace poco. Cuando conocí la novelística de Rodoreda la ansiedad estaba más puñetera que nunca y entendí que los libros no hacen milagros, pero sí nos dan unas herramientas para comprender el mundo y a nosotros mismos que pocas cosas te dan. Y, en segundo lugar, cambió mi vida porque si estoy estudiando Literatura y dedico mi vida entera a los libros es porque ese libro entró en mi vida. Pero desgraciadamente debo confesar que aquí el papel del aula no hizo NADA. Fue una casualidad. Una lectura obligatoria que funcionó. Fui del tanto por ciento bajísimo que enganchas en una lectura obligatoria que es presentada en clase de manera insulsa, sin hacer justicia a la calidad y potencial de la obra.

Hoy en día, encontrarse con gente que decide estudiar letras de manera vocacional tras su paso por el instituto, es casi un milagro.

“Todos ellos participan de lo que Kant, en un famoso capítulo de la Crítica de la facultad de juzgar, consideraba un paso obligado del camino hacia un sentido común, que es como decir hacia nuestra plena humanidad: “Pensar poniéndose en el lugar de otro ser humano”. Pensar y sentir adoptando el punto de vista de los demás, personas reales o personajes literarios, es el único medio para tender a la universalidad y, por tanto, nos permite realizar nuestra vocación. Por eso hay que fomentar la lectura por todos los medios, y eso incluye los libros que el crítico profesional juzga con condescendencia, o incluso con desprecio, desde Los tres mosqueteros hasta Harry Potter, novelas populares que no sólo han llevado millones de adolescentes a la lectura, sino que, además, les han permitido construirse una primera imagen coherente del mundo que – no nos pongamos nerviosos- las lecturas siguientes llevarán a matizar y a hacer más compleja”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s