Recomanacions

VELOCIREPTE FEBRER: Relats extraordinaris, Edgar Allan Poe

El mes de gener vaig començar el Velocirepte de Biblioteques de Barcelona amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad. En aquesta ocasió, la temàtica era: llibres on el protagonista fos un monstre. De seguida em vaig il·luminar, havia arribat el moment de llegir Frankenstein. No obstant, l’alegria va durar poc. Vaig anar a tres biblioteques diferents i a cap d’elles tenien el llibre a l’exposició. Ho vaig voler interpretar com una senyal divina que em deia que en un gènere on acostumo a fixar-me tan poc, com és la literatura de terror/fantàstica, havia de sorprendre’m. Al final, després de remenar molt, em vaig emportar els Relats extraordinaris de Edgar Allan Poe (sé que tampoc vaig ser molt original).

Ha estat un plaer llegir-lo, però voldria fer una anotació: No sé si sóc jo sola però no és la primera vegada que em passa. De veritat que reconec l’immens talent de Carles Riba com a poeta i literat en general, però almenys a mi com a lectora, les seves traduccions ornamentades, florides i plenes de retòrica fan que no acabi d’endinsar-me dins la història, no aconsegueixo capbussar-me, viure-la.

Els relats extraordinaris i l’inici del gènere

Aquest recull s’obre amb el conegudíssim relat Els assassinats del carrer de la Morgue, que encetarà i serà la base de tota la tradició de la novel·la policíaca posterior. Formarà l’arquetip detectivesc de raonament i deducció lògica de la que s’ha nodrit tanta literatura posterior. I perquè no, també gestarà la figura de l’acompanyant, perquè abans que Sherlock Holmes i Watson fou Dupin i el narrador. I que és un relat que s’ha de llegir, encara que sigui per demostrar-te que, tot i que creguis saber què passa en el cap de Poe, mai no en pots estar segur.

No obstant, ho he de confessar. El que he gaudit més ha sigut llegir el Poe que tenim tots al cap, el Poe de la literatura fantàstica, de La casa Usher. Us explicaré que el meu únic contacte amb la literatura fantàstica i la reflexió sobre el gènere ha sigut el meu estimat Maupassant en relats com L’horlà.

I havent consumit una mica de teoria ja fa uns anys no podia evitar veure en Poe els elements que han fet que se l’anomeni mestre, no de manera gratuïta. Allà hi era tot! I al final, quan pensava en la ressenya només em venia al cap la manera com es configura la xarxa d’elements que ens permeten parlar del fantàstic.

DSC_0596

El fantàstic i els límits del real. Literatura transgressora

Tots els que hem llegit La caiguda de la casa Usher tenim al cap aquella descripció de l’ambient paranormal que tant caracteritza el gènere. Arrenca així:

“Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropava les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la malencònica Casa Usher. […] Què era? – jo em vaig deturar a pensar-hi -, què era allò que talment m’enervava en la contemplació de la Casa Usher? Era un misteri completament insoluble; i jo no em podia abraonar amb les ombrívoles fantasies que s’apinyaven sobre mi tot meditant-hi. Vaig esser forçat a refugiar-me en la conclusió insatisfactòria, que sens dubte hi ha combinacions d’objectes naturals molt simples que tenen el poder d’afectar-nos així”

No obstant, La caiguda de la Casa Usher és molt més que aquesta ambientació. David Roas, probablement la persona que ha estudiat la literatura fantàstica amb més avidesa en aquest país, assenta una premissa: per poder considerar una obra com literatura fantàstica, l’element sobrenatural no pot aparèixer de forma anecdòtica sinó que ha de ser el germen i base de la història. I al meu parer, Poe es dedica a donar-li forma al sobrenatural perquè esdevingui relat.

El més interessant de la literatura fantàstica és aquesta lluita irresoluble entre el real i l’impossible. Per això, una altra premissa és, com per exemple succeeix al William Wilson, que l’ambientació i el món ficcional estiguin regits per les mateixes lleis que la realitat, per demostrar mitjançant el relat la fal·libilitat d’aquestes lleis. David Roas defineix com a objectiu primordial de la literatura fantàstica una reflexió profunda sobre la realitat, sobre els seus límits, i sobretot, i d’aquí la transgressió, es pregunta sobre la validesa de les nostres eines per analitzar la realitat i comprendre-la.

Enfront del fantàstic: intent de racionalitzar-ho tot

No obstant, al fragment de La caiguda de la Casa Usher es pot entreveure un element que per a mi és clau en el gènere: la lluita de l’impossible i el real es materialitza en la ment dels personatges i la lluita per racionalitzar tots els elements paranormals. En aquesta època, la realitat era quelcom que es veia com estable, com susceptible de ser comprès. L’element sobrenatural representa la transgressió, però la part més racional de l’ésser humà es renega a perdre l’estabilitat del món.

“Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a sí mateix: «No és res sinó el vent dins la xemeneia; no es més que un ratolí que travessa el trespol»; o bé: «És simplement un grill que ha fet un sol xerric». Sí, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils”. (El cor delator)

Perquè en els relats de Edgar Allan Poe hi ha quelcom que fa més por que un assassinat, la tortura, la persecució. El que fa més por és allò que el nostre cervell, la nostra raó no és capaç de codificar, d’entendre i ens deixa en la més absoluta obscuritat:

“Se sentiren ofegats per un inexpressable horror, en trobar que sota els llenços sepulcrals i sota la màscara cadavèrica que havien empunyat amb una violència tan barroera, no s’allotjava cap forma tangible” (La màscara de la mort roja).


CASTELLANO

VELOCIREPTE FEBRERO: RELATOS EXTRAORDINARIOS, EDGAR ALLAN POE


 

En enero empecé el Velocirepte de Bibliotecas de Barcelona con El corazón de las tinieblas de Joseph Conrad. En esta ocasión, la temática era: libros en los que el protagonista fuera un monstruo. Enseguida me iluminé, había llegado el momento de leer Frankenstein. Sin embargo, la alegría duró poco. Fui a tres bibliotecas diferentes y en ninguna de ellas tenían el libro en la exposición. Lo interpreté como una señal divina que me decía que en un género en el cual suelo fijarme tan poco, como es la literatura de terror / fantástica, debía sorprenderme. Al final, después de remover mucho, me llevé los Relatos extraordinarios de Edgar Allan Poe (sé que tampoco fui muy original).

Los relatos extraordinarios y el inicio del género


Esta recopilación se abre con el conocidísimo relato Los asesinatos de la calle Morgue, que iniciará y será la base de toda la tradición de la novela policíaca posterior. Formará el arquetipo detectivesco de razonamiento y deducción lógica de la que se ha nutrido tanta literatura posterior. Y porqué no, también gestará la figura del acompañante, porque antes de Sherlock Holmes y Watson fueron Dupin y el narrador. Y que es un relato que debe leerse, aunque sea para demostrarte que, aunque creas saber qué pasa en la cabeza de Poe, nunca puedes estar seguro.

No obstante, he de confesarlo. Lo que más he disfrutado ha sido leer al Poe que tenemos todos en la cabeza, el Poe de la literatura fantástica, de La casa Usher. Os contaré que mi único contacto con la literatura fantástica y la reflexión sobre el género había sido mi querido Maupassant en relatos como El Horla.

Y habiendo consumido algo de teoría ya hace unos años no podía evitar ver en Poe los elementos que han hecho que se le llame maestro, no de manera gratuita. ¡Allí estaba todo! Y al final, cuando pensaba en la reseña sólo me venía a la cabeza la forma en que se configura la red de elementos que nos permiten hablar de lo fantástico.

DSC_0596

Lo fantástico y los límites de lo real. literatura transgresora

 

Todos los que hemos leído La caída de la casa Usher tenemos en mente aquella descripción del ambiente paranormal que tanto caracteriza el género. Arranca así:

Durante todo un día de otoño, triste, oscuro, silencioso, cuando las nubes se cernían bajas y pesadas en el cielo, crucé solo, a caballo, una región singularmente lúgubre del país; y, al fin, al acercarse las sombras de la noche, me encontré a la vista de la melancólica Casa Usher. […] ¿Qué era -me detuve a pensar-, qué era lo que así me desalentaba en la contemplación de la Casa Usher? Misterio insoluble; y yo no podía luchar con los sombríos pensamientos que se congregaban a mi alrededor mientras reflexionaba. Me vi obligado a incurrir en la insatisfactoria conclusión de que mientras hay, fuera de toda duda, combinaciones de simplísimos objetos naturales que tienen el poder de afectarnos así, el análisis de este poder se encuentra aún entre las consideraciones que están más allá de nuestro alcance. ”

(Trad. Julio Cortázar)

No obstante, La caída de la Casa Usher es mucho más que esta ambientación. David Roas, probablemente la persona que ha estudiado la literatura fantástica con más avidez en este país, asienta una premisa: para poder considerar una obra como literatura fantástica, el elemento sobrenatural no puede aparecer de forma anecdótica sino que debe ser el germen y base de la historia. Y en mi opinión, Poe se dedica a darle forma a lo sobrenatural para que se convierta en relato.

Lo más interesante de la literatura fantástica es esta lucha irresoluble entre lo real y lo imposible. Por ello, otra premisa es, como por ejemplo sucede en William Wilson, que la ambientación y el mundo ficcional estén regidos por las mismas leyes que la realidad, para demostrar mediante el relato la falibilidad de estas leyes. David Roas define como objetivo primordial de la literatura fantástica una reflexión profunda sobre la realidad, sobre sus límites, y sobre todo, y de ahí la transgresión, se pregunta por la validez de nuestras herramientas para analizar la realidad y comprenderla.

Frente a lo fantástico: intento de racionalización


Sin embargo, el fragmento de La caída de la Casa Usher se puede vislumbrar un elemento que para mí es clave en el género: la lucha de lo imposible y lo real se materializa en la mente de los personajes y la lucha por racionalizar todos los elementos paranormales. En esta época, la realidad era algo que se veía como estable, como susceptible de ser comprendido. El elemento sobrenatural representa la transgresión, pero la parte más racional del ser humano se reniega a perder la estabilidad del mundo.

Había tratado de decirse que aquel ruido no era nada, pero sin conseguirlo. Pensaba: “No es más que el viento en la chimenea… o un grillo que chirrió una sola vez”. Sí, había tratado de darse ánimo con esas suposiciones, pero todo era en vano”. (El corazón delator)

(Trad. Julio Cortázar)

Porque en los relatos de Edgar Allan Poe hay algo que da más miedo que un asesinato, la tortura, la persecución. Lo que da más miedo es lo que nuestro cerebro, nuestra razón no es capaz de codificar, de entender y nos deja en la más absoluta oscuridad:

“Retrocedieron con inexpresable horror al descubrir que el sudario y la máscara cadavérica que con tanta rudeza habían aferrado no contenían ninguna figura tangible”. (La máscara de la muerte roja)

(Trad. Julio Cortázar)

Anuncis

Un pensament sobre “VELOCIREPTE FEBRER: Relats extraordinaris, Edgar Allan Poe”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s