Monogràfics

Cesar Aira | Marta Navarro

Escrit per Marta Navarro

Una cita

“Hay algo maravillosamente práctico en el salto al infinito, y cuanto antes se realice mejor”.

[“El infinito”, El cerebro musical]

Dues edicions

En el cas de César Aira, parlar d’edicions ja és començar a parlar de literatura. L’obra completa de l’autor, que compta – ara per ara – amb més de 80 títols publicats en prop de 30 anys, es troba disgregada per diferents editorials que dificulten l’expressió moderna d'”obra completa“. Alguns dels seus títols es repeteixen en varies col·leccions, d’altres van tenir una curta sortida i després no han tornat a ser editats, hi ha contes recollits en diferents edicions a diferents editorials, i segueixen apareixent constantment nous títols a les llibreries. Donat que Aira utilitza molt sovint el mecanisme de l’autobiografia, la coberta és de bon principi part del seu joc, potser en forma d’un analògic i redundant taulell.

erh31535

Foto: Me gusta leer

Si hagués de decantar-me per una aposta segura escolliria alguna de les edicions de Literatura Random House. El cerebro musical és un bon recull de narracions que serveixen com a peu – en el centpeus amorfe d’Aira – per entrar en contacte amb la seva veu. Un relat menys conegut d’Aira, però amb un encant especial, em sembla que és Dante y Reina, que té dibuixos, a Mate. Sens dubte seria també una decisió sensata per deixar-se guanyar per l’autor.

tapa2 fogwill

Foto: Mansalva

Què té César Aira?

Entrar en la literatura de César Aira és entrar en un joc i és el joc del real. El real té llocs, noms, coses, històries. El problema del real només apareix quan comencem a parlar-ne. La dificultat arriba a l’hora de fer les històries. Pensant en com descriure la seva narrativa, m’apareixia la paraula “onírica”. Totes les coses, els noms i els llocs tenen una mena de substància estranya en el somni, però és especialment en l’encadenament que sospitem que hi ha alguna cosa que no funciona. Això no ens fa directament tremolar, si no que són les coses en sí les que atemoreixen. Però quan l’enllaç deixa de tenir sentit perquè ens fa viure contradiccions, pot aparèixer una lleugera incomoditat per un desplaç que no esperàvem i no volem.

En aquest espai actua la narrativa d’Aira: tot té i no té sentit. Tot és generalment possible, però tant remotament, en un extrem tant inesperat, que és gairebé repugnant que ens presenti d’aquesta manera les possibilitats més extremes del que vivim, especialment en els espais més quotidians i tendres, als que estem acostumats. Aira parla del real, però sobretot parla de l’encadenament del real.

Això implica el malson evident? No en Aira. És més afable, genera el riure. Com la riallada dels infants davant del que no poden comprendre. Però en l’adulta autoconsideració il·lustrada, existeix un somni, que no és malson, i desperta monstres. L’estil d’Aira és lleuger i bonic, precís en els matisos dels dubtes i del dubte per la contradicció de les precisions, a vegades. Necessitem històries i Aira ho sap, ens en dóna a cabassos: capellans que es neguen a batejar formes que no saben reconèixer, punks que proposen amablement follar a noies grasses pel carrer, nens que volen crear una revista literària i acaben obsessionats amb el número decimal que ha d’aparèixer en la portada i, comptant la magnitud de la seva obra, uns quants personatges més.

És curiós assenyalar un personatge molt recurrent que és el mateix César Aira. El mecanisme de l’autobiografia i l’autoficció està més que treballat per molts altres autors contemporanis a Aira però, si em permeteu, com a lectora crec que Aira sap explotar-ne l’element que d’altres autors amaguen enseriosint-lo. Per Aira, l’autoficció no és un gènere digne, és una broma. Però aquesta és la bellesa, la delicadesa i l’aposta rotunda del relat còmic del real, davant del qual la rialla és l’única resposta.

Un personatge

És molt difícil no dir que el millor personatge amb diferència de la novel·lística d’Aira és el que apareix al relat autobiogràfic Cómo me hice monja. No he recomanat aquest on la Marina em diu de recomanar dues edicions, tot i que hauria d’haver-ho fet, perquè sinó em repetia en aquesta part. Seria interessant que el llegíssiu perquè està molt ben escrit i perquè és un clàssic. Va d’una nena-nen que vol ser monja i l’assassinen, val molt la pena. Ah, i és César Aira.

Si t’ha agradat César Aira t’agradarà…

Em ve molt de gust recomanar llibres que fan riure perquè crec que són genials, i que mostren un domini novel·lístic molt excitant. Hem de compartir el mateix tipus d’humor, també és veritat, però confio que sí. En aquest cas recomanaria La germandat del raïm, de John Fante i Oliver VII, d’Antal Szerb.

Foto portada: Infobae


CASTELLANO

CESAR AIRA | MARTA NAVARRO


Una cita

“Hay algo maravillosamente práctico en el salto al infinito, y cuanto antes se realice mejor”.

[“El infinito”, El cerebro musical]

Dos ediciones

En el caso de César Aira, hablar de ediciones es empezar a hablar de literatura. La obra completa del autor, que cuenta – hoy por hoy – con más de 80 títulos publicados en aproximadamente 30 años, se encuentra disgregada en diferentes editoriales que dificultan la expresión moderna de “obra completa”. Algunos de sus títulos se repiten en varias colecciones, otros tuvieron una corta salida y no han vuelto a ser editados, hay cuentos recogidos en diferentes ediciones en diferentes editoriales, y siguen apareciendo constantemente nuevos títulos en las librerías. Dado que Aira utiliza muy a menudo el mencanismo de la autobiografía, la cubierta es desde el principio parte de su juego, tal vez en forma de un analógico y redundante mostrador.

erh31535

Foto: Me gusta leer

Si tuviera que decantarme por una apuesta segura escogería alguna de las ediciones de Literatura Random House. El cerebro musical es un buen conjunto de narraciones que sirven como pie – en el ciempiés amorfe de Aira – para entrar en contacto con su voz. Un relato menos conocido de Aira, pero con un encanto especial, me parece que es Dante y Reina, que tiene dibujos, a Mate. Sin duda sería también una decisión sensata para dejarse ganar por el autor.

tapa2 fogwill

Foto: Mansalva

¿Qué tiene César Aira?

Entrar en la literatura de César Aira es entrar en un juego y es el juego de lo real. Lo real tiene lugares, nombres, cosas, historias. El problema de lo real solo aparece cuando empezamos a hablar. La dificultad aparece a la hora de hacer las historias. Pensando en cómo describir su narrativa, me aparecía la palabra “onírica”. Todas las cosas, los nombres y los lugares tienen una especie de sustancia extraña en el sueño, pero es especialmente en el encadenamiento cuando sospechamos que algo no funciona. Esto no nos hace  temblar directamente, si no que son las cosas en sí las que atemorizan. Pero cuando ese enlace deja de tener sentido porque nos hace vivir contradicciones, puede aparecer una ligera incomodidad por un desplazamiento que no esperábamos y no queremos.

En este espacio actúa la narrativa de Aira: todo tiene y no tiene sentido. Todo es generalmente posible, pero tanto remotamente, en un extremo tan inesperado, que es casi repugnante que nos presente de este modo las posibilidades más extremas de lo que vivimos, especialmente en los espacios más cotidianos y tiernos, a los que estamos acostumbrados. Aira habla del real, pero sobre todo habla del encadenamiento del real.

Esto implica la pesadilla evidente? No en Aira. Es más afable, genera la risa. Como la carcajada de los niños ante lo que no pueden comprender. Pero en la adulta autoconsideración ilustrada, existe un sueño, que no es pesadilla, y despierta monstruos. El estilo de Aira es ligero y bonito, preciso en los matices de las dudas y a veces, de la duda por la contradicción de las precisiones. Necesitamos historias y Aira lo sabe, nos da a montones: sacerdotes que se niegan a bautizar formas que no saben reconocer, punks que proponen amablemente follarse a chicas gordas por la calle, niños que quieren crear una revista literaria y acaban obsesionados con el número decimal que debe aparecer en la portada y, contando con la magnitud de su obra, unos cuantos personajes más.

Es curioso señalar un personaje muy recurrente que es el propio César Aira. El mecanismo de la autobiografía y la autoficción está más que trabajado por muchos otros autores contemporáneos a Aira pero, si se me permite, como lectora creo que Aira sabe explotar el elemento que otros autores esconden, dándole seriedad. Para Aira, la autoficción no es un género digno, es una broma. Pero esta es la belleza, la delicadeza y la apuesta rotunda del relato cómico de lo real, ante el que la risa es la única respuesta.

Un personaje


Es muy difícil no decir que el mejor personaje con diferencia de la novelística de Aira es el que aparece en el relato autobiográfico Cómo me hice monja. No he recomendado este libro donde Marina me insta a recomendar dos ediciones, aunque debería haberlo hecho, porque sino me repetía en esta parte. Sería interesante que lo leyeran porque está muy bien escrito y porque es un clásico. Va de una niña-niño que quiere ser monja y lo asesinan; Vale mucho la pena. Ah, y es César Aira.

Si te ha gustado César Aira te gustará…


Me apetece mucho recomendar libros que hacen reír porque creo que son geniales y muestran un dominio novel·lísitico muy excitante. Debemos compartir el mismo tipo de humor, es cierto, pero confío en que sí. En este caso recomendaría La hermandad de la uva, de John Fante y Oliver VII, de Antal Szerb.

Foto portada: Infobae

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s