Àlgebra literària

Què és la teoria literària?

Què és la teoria literària? I la literatura comparada? Malauradament, aquestes preguntes ens les fan molt a aquells que hem estudiat aquestes disciplines. Potser més i tot que la clàssica “I això per a què serveix?”. I és que la teoria literària (i la literatura comparada) en aquest país no té cap mena de rellevància i ningú sap què és però a d’altres, com França o Anglaterra, es planteja que l’estudi de la literatura i la teoria literària són dues coses integrades l’una en l’altre. És per això que vull començar aquesta secció, en què intentarem parlar de diverses qüestions que potser us faran veure la literatura de manera diferent a com l’heu pogut veure fins ara, intentant respondre a la maleïda pregunta.

L’objectiu de la teoria literària és, precisament, tot allò que tingui a veure amb la literatura. Fàcil oi? De fet, la teoria literària difícilment aporta solucions, quelcom que molt sovint, sobretot al principi, resulta desesperant. Però quan un va llegint i coneixent què diu la teoria, troba que aquest és el gran plaer: les preguntes, no les respostes: el viatge, no el destí. Si ens hi fixem, a l’institut o al batxillerat, quan cal analitzar un poema, se’ns diu que, si fem un seguit de coses, podrem entendre el poema: comptem les síl·labes, localitzem les figures estilístiques i llegim la vida de l’autor i el seu context. Amb això ho tenim tot? De fet no, perquè cap d’aquestes qüestions ens remeten a la literatura estrictament parlant. Haurem parlat de mètrica, retòrica o a la història però no de literatura.

Això no vol dir que parlar de retòrica no pugui ser interessant, ho és i molt! Però aleshores, quines preguntes es fa la teoria literària? Doncs preguntes com “Quina relació hi ha entre la filosofia i la literatura?”, “En quin moment un conte passa a ser una novel·la?”, “Per què Shakespeare escriu obres de qualitat?”, “Llegir un poema xinès traduït és llegir aquell mateix poema o és una altra cosa?”, “Quin sentit té llegir una obra de teatre si podem anar a veure-la representada?”, “La invenció del cinema va influir d’alguna manera a la literatura?”, “La tragèdia antiga grega té la mateixa força al segle XXI que al segle V a.C?”, “Com podem interpretar un poema?”, “Com es llegia a l’Edat Mitjana?”…

Podria seguir escrivint preguntes al llarg de pàgines i pàgines i pàgines. I no acabaria. I com ja he dit, no hi ha cap resposta correcta a cap d’aquestes preguntes: tota resposta és vàlida, encara que siguin contràries. Perquè en literatura no hi ha veritats absolutes, res és blanc o negre. No hi ha una única manera d’interpretar .  I aquest és el gran plaer de tot això: pensar, reflexionar, debatre i discutir. I no només amb els amics o els estudiosos sinó també amb Dante o un crític del s. XIX quan els llegim.

M’agradaria explicar-vos la meva pròpia experiència. Quan feia el batxillerat no sabia pas què fer, què estudiar… Tenia la intenció de fer Humanitats (cosa que, per sort, vaig decidir desestimar) i vaig veure que entre totes les Filologies de la UB, s’oferia un grau rar, del que no n’havia sentit mai a parlar, ni jo ni ningú del meu entorn. Era el grau d’Estudis Literaris i vaig pensar que a mi que no m’agradava massa la llengua i tampoc volia dedicar-me a una única literatura (catalana, castellana…) això era ideal per a mi. Pensava que faríem història de la literatura universal (que és el que es fa a l’institut), és a dir, autors, corrents, estils… Però no, va resultar que això, l’única manera en què jo entenia la literatura, no constituïa ni un quart de tot el pla docent! Què era doncs l’altre 80% del grau? Assignatures tan estranyes com “Hermenèutica literària”, “Lírica: formes i motius”, “Literatura i crítica de la cultura” o “Teoria literària feminista”.

Us ho confesso: el primer any de carrera va ser com una bufetada. No entenia res. Ningú entenia res. Ningú entenia què ens estaven explicant. L’únic que començàvem a percebre és que res del que ens havien explicat fins ara de literatura era vàlid. Tots els coneixements que poguéssim tenir se’ns estaven desmuntant. Vam desaprendre tot el que havíem après. I és que els quatre anys de carrera m’han canviat radicalment la manera de veure la literatura, de llegir. Ja no puc sortir de casa sense un llibre i un llapis (del tot indispensable) per llegir en qualsevol moment. La teoria literària m’ho ha canviat tot i m’ha permès formular-me contínuament preguntes sobre com llegeixo i sobre allò que estic llegint. Ja no em satisfà per res pensar que Balzac, Dickens, Zola, Galdós o Oller són tot un seguit d’autors que es dediquen a descriure objectivament durant pàgines i pàgines allò que passa (us prometo que així m’ho van vendre a secundària) perquè no és veritat! No és en absolut així! I és molt més interessant veure allò que els distancia que no pas allò que tenen en comú!

És per això que el que ens proposem en aquesta secció no és pas explicar res, no és oferir respostes. El que volem es plantejar preguntes, donar la volta a coses que potser tots tenim integrades i que mai ens havíem plantejat. Hi ha moltes maneres de fer les coses i el que volem és mostrar-les, no pas dir quines són les correctes i quines no. Però sobretot, el que més desitgem, és enganxar-vos a fer al vostre torn més preguntes, no conformar-vos amb el que us oferim sinó que seguiu intentant donar voltes a les coses, sense parar, mai.

goig (1)

 


CASTELLANO

¿QUÉ ES LA TEORÍA LITERARIA?


¿Qué es la teoría literaria? ¿Y la literatura comparada? Desafortunadamente estas preguntas nos las hacen continuamente a aquellos que hemos estudiado tales disciplinas. Quizás incluso más que la clásica “¿Y esto para qué sirve?”. De hecho, la teoría literaria (y la literatura comparada) en este país no tiene ningún tipo de relevancia y nadie sabe qué es, pero en otros, como Francia o Inglaterra, se plantea el estudio de la literatura y la teoría literaria como integradas el uno con la otra. Es por eso que quiero empezar esta sección, en la que intentaremos hablar de diversas cuestiones que quizás os hagan ver la literatura de manera distinta a como la podéis haber visto hasta ahora, intentando responder a la maldita pregunta.

El objetivo de  la teoría literaria es precisamente todo lo que esté relacionado con la literatura. ¿Fácil, verdad? De hecho, la teoría literaria difícilmente aporta solución alguna, algo que muy frecuentemente, sobre todo al principio, resulta desesperante. Pero cuando uno va leyendo y conociendo qué dice la teoría encuentra que este es el gran placer: las preguntas, no las respuestas: el viaje, no el destino. Si nos fijamos, en el insituto o en el bachillerato, cuando debemos analizar un poema, se nos dice que si hacemos un seguido de operaciones podremos entender el poema: contamos sílabas, localizamos las figuras estilísticas y leemos la vida del autor y su contexto. ¿Con esto lo tenemos todo? De hecho no, porque ninguna de estas cuestiones nos remiten a la literatura estrictamente hablando. Hablaremos en todo caso de métrica, retórica o historia, pero no de literatura.

Esto no quiere decir que hablar de retórica no pueda ser interesante, lo ¡y mucho! Pero entonces, ¿qué preguntas se hace la teoría literaria? Pues preguntas como “¿Qué relación hay entre la filosofía y la literatura?, “¿En qué momento un cuento pasa a ser una novela?”, “Por qué Shakespeare escribe obras de calidad?”, “¿Leer un poema chino traducido es leer ese mismo poema o es otra cosa?”, “¿Qué sentido tiene leer una obra de teatro si podemos ir a verla representada?”, “¿La tragedia antigua griega tiene la misma fuerza en el siglo XXI que en el siglo V a.C.?”, “¿Cómo podemos interpretar bien un poema?”, “¿Cómo se leía en la Edad Media?”…

Podría seguir escribiendo preguntas a lo largo de páginas y páginas y páginas. Y no acabaría. Y, como ya he dicho, ninguna de estas preguntas tiene una respuesta correcta: toda respuesta es válida, aunque se contradigan entre ellas. Porqué en literatura no hay verdades absolutas, nada es blanco o negro. No hay una única manera de interpretar bien. Y este es el gran placer de todo esto: pensar, reflexionar, debatir y discutir. Y no solo con los amigos o los estudiosos sino también con Dante o con un crítico del s. XIX cuando los leemos.

Me gustaría explicaros mi propia experiencia. Cuando hacía bachillerato no sabía qué hacer, qué estudiar… Tenía la intención de hacer Humanidades (cosa que por suerte acabé desestimando) y vi que entre todas las filologías de la UB se ofertaba un grado raro, del que nadie había oído hablar, ni yo ni nadie de mi entorno. Era el grado de Estudios Literarios y pensé que, a mi que no me gusta demasiado la lengua ni tampoco quería dedicarme a una única literatura (catalana, española…) esto era algo ideal para mí. Pensaba que haríamos historia de la literatura universal (que es lo que se hace en el instituto en el mejor de los casos), es decir, autores, corrientes, estilos… Pero no, ¡resultó que esto, la única manera de hacer literatura que yo concebía, no constituía ni un cuarto de todo el plan docente! ¿Qué era entonces el otro 80%? Asignaturas tan extrañas como “Hermenéutica literaria”, “Lírica: formas y motivos”, “Literatura y crítica de la cultura” o “Teoría literaria feminista”.

Os lo confieso: el primer año de carrera fue como una bofetada. No entendía nada. Nadie entendía nada. Nadie entendía lo que se nos explicaba. Lo único que empezábamos a percibir es que nada de lo que nos habían explicado hasta ahora sobre literatura era válida. Todos los conocimientos que pudiésemos tener se nos estaban desmontando. Desaprendimos todo lo que habíamos aprendido. Y es que los cuatro años de carrera me cambiaron radicalmente la manera de entender la literatura, de leer. Ya no puedo salir de casa sin un libro y un lápiz (del todo indispensable) para leer en cualquier momento. La teoría literaria me lo ha cambiado todo y me ha permitido formularme contínuamente preguntas sobre cómo leo y sobre aquello es estoy leyendo. Ya no me satisface pensar que Balzac, Dickens, Zola, Galdós o Oller son todo un grupo de autores que se dedican a escribir objetivamente a lo largo de páginas y páginas lo que está pasando (os prometo que así me vendieron el cuento en secundaria) ¡no es verdad! ¡No es en absoluto así! Y es mucho más interesante ver aquello que los distancia que no lo que tienen en común.

Es por eso que lo que nos proponemos en esta sección no es explicar nada, no es ofrecer respuestas. Lo que queremos es plantear preguntas, darle vueltas a cosas que quizás todos tenemos integradas y que nunca nos habíamos planteado. Hay muchas maneras de hacer las cosas y lo que queremos es mostrarlas, no decir cuáles son correctas y cuáles no. Pero sobre todo, lo que más deseamos es motivaros a hacer vosotros mismos más preguntas, a no conformaros con lo que os ofrecemos sino que  sigáis dando vueltas a las cosas, sin parar, nunca.  

goig (2)

3 pensaments sobre “Què és la teoria literària?”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s