Monogràfics

Jaume Cabré (Barcelona, 30 d’Abril de 1947) | Alba Nogueras

Aquesta setmana la literatura ve de la millor manera possible: en ració doble! (podeu llegir el monogràfic d’aquest dimecres aquí). Moltes vegades he sentit l’Alba parlar amb avidesa del que li ha suscitat llegir a Jaume Cabré, suficients per saber que era d’egoistes guardar-m’ho per mi. Us deixo aquí la seva lectura i per si us quedeu amb ganes de més us deixo els enllaços als seus blogs aquí i aquí. I com sempre, com és de ben nats ser agraïts, mil gràcies Alba per aportar una mica més de lectura a Lletraferits. 

Esta semana la literatura viene de la mejor manera posible: ¡en ración doble! (podéis leer el monográfico de este miércoles aquí). Muchas veces he escuchada a Alba hablar con avidez de lo que le ha suscitado leer a Jaume Cabré, suficiente como para saber que era de egoístas guardármelo para mí. Os dejo aquí su lectura y por si os quedáis con ganas de más os dejo los enlaces a sus blogs aquí y aquí. Y como siempre, como es de bien nacidos ser agradecidos, mil gracias Alba por aportar un poco más de lectura a Lletraferits.

Escrit per Alba Nogueras Jané

Una cita

És una cita llarga però vull córrer el risc:

«Cada dia llegeixo i cada dia m’adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.

– I què fa merèixer aquest privilegi? […]

– La capacitat de poder fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció. […] Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc mereixia ser llegit. […] Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixia la pena la relectura. La vida és així de cruel.» [Jo Confesso]

Dues edicions

Cabré sempre publica per Proa (crec recordar que és l’editorial que li va publicar el primer llibre, de manera que va decidir no canviar), amb el seu taronja característic en les edicions de tapa dura. Deixant de banda l’estètica exterior, volia destacar que la lletra d’aquesta edició és prou grau, que l’interlineat permet respirar amb tranquil·litat i que el fons de pàgina és blanc i no groc: aspectes que molt sovint passem per alt, oblidant que un llibre el vivim des de dins, no des de fora.

250px-jo_confesso_llibre

 

Deixant  enrere  aquest  parèntesi  sanitari,  personalment, m’agraden  molt  les  edicions  de  butxaca  perquè  em  permeten «treballar» millor els llibres que llegeixo; endur-me’ls al tren, passejar-los dins la maleta amunt i avall, subratllar-los, fullejar- los una i una altra vegada, guardar-los a les butxaques de les jaquetes  d’hivern… en definitiva, obrir-los i tancar-los moltes vegades. En aquest sentit l’edició de butxaca de Proa compleix amb escreix les expectatives, però cal dir, que no van acabar d’encertar el disseny de la portada (com a mínim el de L’ombra de l’eunuc, on ni la fotografia ni la mida de les lletres del títol i l’autor no acaben de resultar). Tot i així, no em vull contradir: és una edició més econòmica que no està malament i juraria que la única opció en llengua original.

I com que Cabré no agrada només aquí, sinó també més enllà de les fronteres catalanes, deixaré una fotografia d’una edició en Neerdanlès que em vaig trobar de casualitat aquest estiu de vacances a Holanda, només com a fet curiós!

alba

Què té Jaume Cabré?

El meu treball de recerca de batxillerat començava amb la citació d’abans. Volia saber què havia de tenir una novel·la, tot i que després vaig descobrir que realment no sabia què buscava (Volia una novel·la d’èxit? Volia un futur clàssic? Senzillament volia escriure de manera correcte? Problematitzem l’adjectiu correcte,…)  i una de les persones que m’ho va fer veure va ser Jaume Cabré, en una entrevista que, encara no sé com, li vaig fer sense haver llegit absolutament cap dels seus llibres. Tenia 16 anys i Cabré, sense saber-ho, em va ajudar a encaminar el meu amor cap a la literatura.

Després d’aquella entrevista vaig córrer a llegir Jo Confesso, el llibre que just llavors acabava de publicar, i se’m va obrir tot un món. No m’agrada gens idolatrar, però mai abans havia llegit res semblant; no només trencava amb  el que entenia com a escriptura narrativa,  no només sabia entrellaçar històries d’una manera que em va fascinar, sinó que feia música amb les paraules, hi jugava, les feia anar i tornar cap a allà on volia. Jo em pensava que sabia el què era una novel·la i Cabré (o més aviat Jo confesso) em va ensenyar que no era així. Com he dit abans, no m’agrada idolatrar, i he de dir que després, amb Les veus de Pamano i L’ombra de l’eunuc li vaig veure el truc: té una marca pròpia i clara, sap que funciona i s’hi sent còmode, de manera que, encara que sigui fàcil de llegir i passi molt i molt bé, recomanaria llegir-lo sense abusar-ne, com si fos xocolata de la mona de pasqua: gaudint-ne a poc a poc i prendre’n, només, de tant en tant.

Un personatge

El Sancho Panza del Don Quijote de Jo confesso: en Bernat Plensa, l’amic de l’Adrià Ardèvol (protagonista), que, des de la més sincera admiració, resta a un segon pla, però que finalment resulta ser l’autor de les memòries del seu amic. No diré res més, però, entre moltes altres coses, Jo confesso  parla  de  l’amistat,  i  què  és  l’amistat  sinó  l’admiració  mútua?  Bernat  Plensa  és  un personatge del tot convencional, molt corrent, molt poc extraordinari, però precisament per això molt humà. Es construeix des de la humilitat i, gairebé, des de la timidesa, però finalment resulta ser un personatge clau,  les veritables  crosses del qui creies protagonista.  Brindo pels personatges secundaris que, des de l’ombra, vertebren les trames, i per tant, les vides dels personatges que brillen més.

Si t’ha agradat Jaume Cabré, t’agradarà…

Tota literatura que jugui amb la música de les paraules, que busqui trencar amb la linealitat i que, sobretot, confiï en la intel·ligència del lector. Que no tingui por d’experimentar i que treballi tant el microcosmos de la frase com el macrocosmos del relat. Realment, no sé qui et pot agradar perquè recomanar un llibre és sempre molt personal i perillós, però deixaré per aquí Les ones de Virginia Woolf i la seva sensació de bressol, de balanceig, precisament per això, perquè és bonic des del detall i és magnífic vist des de lluny.

En tot cas, espero que, com a la citació del principi, tot llibre que llegiu (de Cabré o de Woolf o de qui sigui) es mereixi el privilegi de la (re)lectura, aquesta contradicció tan irònicament cruel.


Una cita

Es una cita larga, pero quiero correr el riesgo:

«Cada dia llegeixo i cada dia m’adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.

– I què fa merèixer aquest privilegi? […]

– La capacitat de poder fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció. […] Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc mereixia ser llegit. […] Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixia la pena la relectura. La vida és així de cruel.»

[Cada día leo y cada día me doy cuenta que me falta todo por leer. Y de vez en cuando tengo que releer, aunque sólo releo aquello que merece el privilegio de la relectura. […] | ¿Y qué hace merecer este privilegio? | La capacidad de poder fascinar al lector; de hacer que se admire por la inteligencia que hay en el libro que relee o por la belleza que genera. Aunque con la relectura, por su naturaleza, siempre entramos en una contradicción. […] Un libro que no merece ser releído tampoco merecía ser leído. […] Pero antes de leerlo no sabíamos que no merecía la pena la relectura. La vida es así de cruel.]

Dos ediciones

Cabré siempre publica en Proa (creo recordar que es la editorial que le publicó su primer libro, de manera que decidió no cambiar), con su naranja característico de las ediciones en tapa dura.  Dejando de lado la estética exterior, quería destacar que la letra de esta edición es suficientemente grande, que el interlineado permite respirar con tranquilidad y que el fondo de la página es blanco y no amarillo: aspectos que muy a menudo pasamos por alto, olvidando que un libro lo vivimos desde dentro, no desde fuera.

250px-jo_confesso_llibre

Dejando de lado este paréntesis sanitario, personalmente, me gustan mucho las ediciones de bolsillo porque permiten “trabajar” mejor los libros que leo; llevármelos en el tren, pasearlos en la maleta arriba y abajo, subrayarlos, hojearlos una y otra vez, guardarlos en los bolsillos de las chaquetas de invierno… en definitiva, abrirlos y cerrarlos muchas veces. En este sentido, la edición de bolsillo de Proa cumple con creces las expectativas, pero tengo que decir, que no terminaron de acertar con el diseño de la portada (como mínimo en lo que respecta a La sombra del eunuco, donde ni la fotografía ni el tamaño de las letras del título y el autor no terminan de resultar). Aun así, no quiero contradecirme: es una edición más económica que no está mal y juraría que la única opción en lengua original.

Y como Cabré no gusta solamente aquí, sino también más allá de fronteras catalanas, dejaré una fotografía de una edición Neerlandesa que me encontré por casualidad este verano de vacaciones en Holanda, ¡solo un hecho curioso!

alba

¿Qué tiene Jaume Cabré?

Mi trabajo de investigación de Bachillerato empezaba con la citación anterior. Quería saber qué debía tener una novela, aunque después descubrí que realmente no sabía qué buscaba (¿Quería una novela de éxito? ¿Quería un futuro clásico? ¿Sencillamente quería escribir de forma correcta? Problematicemos el adjetivo correcto…) y una de las personas que me lo hizo ver fue Jaume Cabré, en una entrevista que, aun no sé cómo, le hice sin haber leído absolutamente ninguno de sus libros. Tenía 16 años y Cabré, sin saberlo, me ayudó a encaminar mi amor hacia la literatura.

Después de aquella entrevista, me apresuré a leer Yo confieso, el libro que en ese momento acababa de publicar, y se me abrió todo un mundo. No me gusta nada idolatrar, pero nunca antes había leído nada parecido; no solo rompía con lo que yo entendía con escritura narrativa, no solo sabía entrelazar historias de una manera que me fascinó, sino que hacía música con las palabras, jugaba con ellas, las hacía ir y venir hacía donde él quería. Yo pensaba que sabía qué era una novela, y Cabré (o mejor dicho Yo confieso) me enseñó que no era así. Como he dicho antes, no me gusta idolatrar, y tengo que decir que después, con Las voces del Panamo y La sobra del eunuco le vi el truco: tiene una marca propia y clara, sabe que funciona y se siente cómodo, de manera que, aunque sea fácil de leer y pase muy muy bien, recomendaría leerlo sin abusar, como si fuera el chocolate de la mona de Pasqua: disfrutándolo poco a poco y tomando, solo, de vez en cuando.

Un personaje

El Sancho Panza de Don Quijote de Yo confieso: Bernat Plensa, el amigo de Adrià Ardèvol (protagonista), que, desde la más sincera admiración, se queda en un segundo plano, pero que finalmente resulta ser el autor de las memorias de su amigo. No diré nada más, pero entre muchas otras cosas, Yo confieso habla de la amistad, ¿y qué es la amistad sino la admiración mutua? Bernat Plensa es un personaje de lo más convencional, corriente, poco extraordinario, pero precisamente por eso muy humano. Se construye desde la humildad y, casi, desde la timidez, pero finalmente resulta un personaje clave, las verdaderas muletas de aquel que creías protagonista. Brindo por los personajes secundarios que, desde la sombra, vertebran las tramas, y por tanto, las vidas de los personajes que brillan más.

Si te gusta Jaume Cabré, te gustará…

Toda la literatura que juegue con la música de las palabras, que busque romper con la linealidad y que, sobre todo, confíe en la inteligencia del lector. Que no tenga miedo a experimentar y que trabaje tanto el microcosmos de la frase como el macrocosmos del relato. Realmente, no sé quién te puede gustar porque recomendar un libro es siempre muy personal y peligroso, pero dejaré aquí Las olas de Virginia Woolf y su sensación de cuna, de balanceo, precisamente por eso, porque es bonito desde el detalle y magnífico visto de lejos.

En todo caso, espero que, como en la citación del principio, todo libro que leáis (de Cabré o de Woolf o de quien sea) se merezca el privilegio de la (re)lectura, esta contradicción tan irónicamente cruel.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s