Monogràfics

William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 26 d’Abril de 1564) | Gemma Bayod

Un altre mes i un altre monogràfic. No hi ha millor manera d’engrescar a la lectura que fer que la recomanació vingui d’un lector apassionat. Gràcies a la Gemma per atrevir-te amb el monstre, que a vegades no és gens fàcil de parlar de figures com aquestes i tu ho has fet. Gaudiu-la molt!

Otro mes más y otro monográfico. No hay mejor manera de animar a la lectura que hacer que la recomendación venga de un lector apasionado. Gracias Gemma por atreverte con el monstruo, que a veces no es nada fácil hablar de figuras como esta y tú lo has hecho. Disfrutad-la mucho!

Escrit per Gemma Bayod

Una cita

FALSTAFF: Can honour set to a leg? no: or an arm? no: or take away the grief of a wound? no. Honour hath no skill in surgery, then? no. What is honour? a word. What is in that word honour? What is that honour? air. A trim reckoning! Who hath it? he that died o’ Wednesday. [King Henry IV]

­­­

FALSTAFF: ¿El honor puede reponerme una pierna? No. ¿Un brazo? No. ¿Quitarme el dolor? Tampoco. ¿El honor sabe cirugía? No. ¿Qué es el honor? Una palabra. ¿Y qué hay en esa palabra? Solo aire. ¡Pues vaya una gracia! ¿Y quién tiene ese honor? Uno que murió el miércoles pasado. [Enric IV]

Dues edicions

D’entre la infinitud d’edicions que existeixen de les obres de Shakespeare jo escolliria per les versions originals les de la col·lecció Arden Shakespeare, de l’editorial Bloomsbury, de tapa tova. Són molt útils perquè les notes aclareixen qüestions lingüístiques, de context, citacions implícites o bé passatges difícils d’interpretar. Sempre tenen una introducció i, al final, un apèndix amb articles relacionats amb temes de l’obra.

Per una edició traduïda, cito el cas del català, que és el que he utilitzat més: jo recomanaria les edicions de Salvador Oliva, de l’editorial Vicens Vives, de tapa dura. Tradueix a un català ric, però a la vegada planer. No és una edició d’estudi, tot i que té pròleg i algunes notes, però sempre va bé, abans d’enfrontar-se a l’anglès del segle XVI, saber una mica de què va l’obra…

4

Què té Shakespeare?

Harold Bloom sosté que Shakespeare va inventar allò humà tal com ho continuem coneixent. I jo us diria que no em sembla una afirmació gens agosarada. Només cal un cop d’ull per notar que Shakespeare és alguna cosa més que bo o molt bo, és un geni de cap a peus: des de la llengua que utilitza, viva, juganera, prolífica; l’enginy i l’extraordinària lucidesa dels diàlegs; la força i magnetisme dels personatges, fins a la potència i la perspicàcia de les històries. Shakespeare ens representa allò humà en totes les seves formes, en la seva essència, i ens ho plantifica, com carn viva, davant nostre, reflectint-nos, revelant-nos qui som, inventant-nos. Com diuen de tots els clàssics, però en aquest cas també per la seva ingent obra, Shakespeare és inesgotable. El misteri, l’ambigüitat i la incomprensió hi són inesborrables i això fa que el text sempre sigui fèrtil i reinterpretable.

No obstant això, si Shakespeare intimida és bàsicament per la fama. L’amenitat, l’eficàcia i la lleugeresa són definitòries del seu teatre, i per això probablement va ser tan popular en la seva època. D’altra banda, Shakespeare és transgressor, juga amb l’hibridisme: trenca les tres unitats clàssiques d’acció, temps i espai, barreja estils lingüístics, introdueix farsa a les tragèdies i gravetat a les comèdies, o fins i tot fa obres bastant inclassificables (penso en La Tempesta), presenta personatges que no encaixen en la jerarquia clàssica (el rei Lear és un heroi tràgic, però és totalment vulnerable i defectuós), vincula personatges que mai no s’havien relacionat, com Hamlet, un príncep, i l’enterramorts, i té personatges femenins, bons i dolents, molt interessants (per exemple Rosalina d’Al vostre gust, Beatriu de Molt soroll per no res, Pòrcia d’El mercader de Venècia, Julieta de Romeu i Julieta – que li dona mil voltes a Romeu, algú ho havia de dir – Lady Macbeth a Macbeth, Desdèmona a Otel·lo o Cleopatra a Antoni i Cleopatra). En definitiva, aquest genial hibridisme que caracteritza Shakespeare ho abasta una mica tot: la força no nega el matís i l’ambigüitat, la profunditat no impedeix que sigui amè.

Un personatge

Pràcticament tots els personatges de Shakespeare, principals i secundaris, (i no esborro el “pràcticament” per allò de no ser categòrica, però l’esborraria) són interessants, inesperats, un món a explorar, són més del que semblen. Per tant, la meva tria és totalment subjectiva, tot i que compto amb una mica de recolzament de Harold Bloom. Penso que un dels personatges més positius (i no només d’entre els femenins) de tota l’obra de Shakespeare és Rosalina d’Al vostre gust. Segons Bloom, Rosalina, juntament amb Hamlet i Falstaff, és figura i veu del propi Shakespeare.

Més enllà d’aquesta hipòtesi, que deixarem per a la discussió dels experts, penso que Rosalina reuneix les qualitats de Hamlet i Falstaff (l’aguda intel·ligència especulativa i la vitalitat pragmàtica) i és capaç d’aplicar-les al seu favor i al favor de tots els que l’envolten. Sap transformar la lucidesa en acció i això fa que d’alguna manera esdevingui la directora de la pròpia obra de què forma part. Però tot i tenir tantes qualitats, Rosalina no seria un personatge verdaderament atractiu si a part de ser forta, activa, intel·ligent i empàtica, no fos per sobre de tot un personatge humà, defectuós, que cau a les mateixes trampes que caiem tots i ha d’aprendre, com tots, a sobreposar-s’hi.

Si t’ha agradat Shakespeare, t’agradarà…

No conec l’obra de Christopher Marlowe però probablement, a causa de la seva contemporaneïtat, les seva obra i la de Shakespeare mantenen moltes semblances. Hi ha qui diu fins i tot que Marlowe i Shakespeare eren una mateixa persona (que el misteriós assassinat de Marlowe va ser una simulació i que Marlowe va continuar escrivint sota el nom de William Shakespeare). Però millor que us parli del que conec una mica més. Jo el que us diria és que si us ha agradat Shakespeare és: llegiu Cervantes.

És un geni de la mateixa talla que Shakespeare i també de la mateixa època. Recordo llegir la primera pàgina d’El Quijote i veure aquest llenguatge viu, descontrolat, que barreja estils, que també trobem en Shakespeare. A més, Cervantes, com Shakespeare, juga a la carta de l’amenitat, de l’aparent lleugeresa, i així ens va revelant qui som amb extraordinària lucidesa. L’hibridisme també és una característica fonamental de l’obra de Cervantes: tot és més del que sembla, més del que esperaríem, i això ho aconsegueix gràcies a l’ambigüitat, transgredint la norma des de la pròpia norma. Potser no és una recomanació gaire original, però realment són dues lectures que valen la pena.


CASTELLANO

Una cita

FALSTAFF: Can honour set to a leg? no: or an arm? no: or take away the grief of a wound? no. Honour hath no skill in surgery, then? no. What is honour? a word. What is in that word honour? What is that honour? air. A trim reckoning! Who hath it? he that died o’ Wednesday. [King Henry IV]

FALSTAFF: ¿El honor puede reponerme una pierna? No. ¿Un brazo? No. ¿Quitarme el dolor? Tampoco. ¿El honor sabe cirugía? No. ¿Qué es el honor? Una palabra. ¿Y qué hay en esa palabra? Solo aire. ¡Pues vaya una gracia! ¿Y quién tiene ese honor? Uno que murió el miércoles pasado. [Enric IV]

Dos ediciones

De entre la infinidad de ediciones que existen de las obras de Shakespeare, yo escogería para las versiones originales las de la colección Arden Shakespeare, de la editorial Bloomsbury, en tapa blanda. Son muy útiles porque las notas aclaran cuestiones lingüísticas, de contexto, citaciones implícitas o también pasajes difíciles de interpretar. Siempre tienen una introducción y, al final, un apéndice con artículos relacionados con los temas de la obra.

Para la edición traducida, cito el caso del catalán, que es la que más he utilizado: yo recomendaría las ediciones de Salvador Oliva, de la editorial Vicens Vives, en tapa dura. Traduce en un catalán rico, y a la vez llano. No es una edición de estudio, aunque tiene prólogo y algunas notas, pero siempre va bien, antes de hacer frente al inglés del siglo XVI, saber un poco de que va la obra…

4

¿Qué tiene Shakespeare?

Harold Bloom sostiene que Shakespeare inventó lo humano tal y como lo continuamos conociendo. Y yo os diría que no me parece una afirmación para nada ostentosa. Solo hace falta echar una ojeada para notar que Shakespeare es alguna cosa más que bueno o muy bueno, es un genio de pies a cabeza: desde la lengua que utiliza, viva, juguetona, prolífica; el ingenio y la extraordinaria lucidez de los diálogos; la fuerza y el magnetismo de sus personajes, hasta la potencia y la perspicacia de sus historias. Shakespeare nos representa aquello humano en todas sus formas, en su esencia, y nos lo plantifica, como carne viva, delante de nosotros, reflejándonos, revelándonos quienes somos, inventándonos. Como dicen de todos los clásicos, pero en este caso también por su ingente obra, Shakespeare es inagotable. El misterio, la ambigüedad y la incomprensión le son imborrables y eso hace que el texto siempre sea fértil y reinterpretable.

Aun así, si Shakespeare intimida es básicamente por su fama. Lo ameno, la eficacia y la ligereza son definitorias de su teatro, y por eso probablemente fue tan popular en su época. Por otra parte, Shakespeare es transgresor, juega con el hibridismo: rompe con las tres unidades clásicas de acción, tiempo y espacio, mezcla estilos lingüísticos, introduce farsa en las tragedias y gravedad en las comedias, o incluso escribe obras bastante inclasificables (pienso en La tempestad), presenta personajes que no encajan en la jerarquía clásica (el rey Lear es un héroe trágico, pero es totalmente vulnerable y defectuoso), vincula personajes que nunca se habían relacionado, como Hamlet, un príncipe y el enterrador, y tiene personajes femeninos, buenos y malos, muy interesantes (por ejemplo Rosalina de Como gustéis, Beatriz de Mucho ruido y pocas nueces, Porcia de El mercader de Venecia, Julieta de Romeo y Julieta  – que le da mil vueltas a Romeo, alguien tenía que decirlo – Lady Macbeth en Macbeth, Desdémona en Othelo o Cleopatra en Marco Antonio y Cleopatra). En definitiva, este hibridismo genial que caracteriza Shakespeare lo abarca todo: la fuerza no niega el matiz y la ambigüedad, la profundidad no impide que sea ameno.

Un personaje

Práctimente todos los personajes de Shakespeare, principales y secundarios (y no borro el “prácticamente” por eso de no parecer categórica, pero lo haría) son interesantes, inesperados, un mundo a explorar, son más de lo que parecen. Por tanto, mi elección es totalmente subjetiva, aunque cuento un poco con el apoyo de Harold Bloom. Pienso que uno de los personajes más positivos (y no solo de entre los femeninos) de toda la obra de Shakespeare es Rosalina de Como gustéis. Segons Bloom, Rosalina, junto a Hamlet o Falstaff, es figura y voz del propio Shakespeare.

Más allá de esta hipótesis, que dejaremos para la discusión de los expertos, pienso que Rosalina reúne las cualidades de Hamlet y Falstaff (la aguda inteligencia especulativa y la vitalidad pragmática) y es capaz de aplicárselas a su favor y a favor de todos los que la rodean. Sabe transformar la lucidez en acción y eso hace que de alguna manera se convierta en la directora de la propia obra de la que forma parte. Pero, aunque tiene tantas cualidades, Rosalina no sería un personaje verdaderamente atractivo si además de ser fuerte, activa, inteligente y empática, no fuera por encima de todo un personaje humano, defectuoso, que cae en las mismas trampas que caemos todos y tiene que aprender, como todos, a sobreponerse.

Si te ha gustado Shakespeare, te gustará…

No conozco la obra de Christopher Marlowe pero probablemente, a causa de su contemporanidad, su obra y la de Shakespeare mantienen muchas similitudes. Hay quien dice incluso que Marlowe y Shakespeare eran la misma persona (que el misterioso asesinato de Marlowe fue una simulación y que Marlowe continuó escribiendo con el nombre de William Shakespeare). Pero mejor que os habla de lo que conozco un poco más. Yo lo que os diría si os ha gustado Shakespeare es: leed a Cervantes.

Es un genio de la misma talla que Shakespeare y también de la misma época. Recuerdo leer la primera página del Quijote y ver ese lenguaje vivo, descontrolado, esa mezcla de estilos, que también encontramos en Shakespeare. Además, Cervantes, como Shakespeare, juega con la carta de la amenidad, de la ligereza aparente, y así nos va revelando quienes somos con una extraordinaria lucidez. El hibridismo también es una característica fundamental de la obra de cervantes: todo es más de lo que parece, más de lo que esperaríamos, y eso solo lo consigue gracias a la ambigüedad, transgrediendo la norma desde la propia norma. Puede que no sea una recomendación muy original, pero realmente son dos lecturas que valen la pena.

Anuncis

1 thought on “William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 26 d’Abril de 1564) | Gemma Bayod”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s