Monogràfics

Iuri Andrukhovitx (Ivano-Frankivsk, 13 de Març de 1960) | Ivan Manko

Avui em permetré començar aquest post sense floritures. Hi ha persones que no necessiten presentació. Gràcies Ivan pel descobriment. 

Escrit per Ivan Manko

Una cita

“— De què van els seus poemes?

   — Del silenci que es fa cinc minuts després d’una explosió nuclear.”   [Perverzión, 1997]

Dues edicions

Si bé m’agradaria escollir dues edicions per recomanar, la crua realitat és que només hi ha una traducció i edició de l’obra d’Andrukhovitx, en la col·lecció d’Acantilado. M’agrada, però, que així estalviem tant temps escollint com espai aquí per parlar de l’obra.

andrujovich

Amb tot, però, pels possibles lectors sí poliglotes però no coneixedors de l’ucraïnès, el mateix Andrukhovitx es tradueix al rus i vigila de prop les traduccions alemanyes, en part pel seu domini d’aquesta llengua i per certa predisposició general —que es nota, per exemple, en els premis que li han sigut atorgats: Herder Prize, 2001, Liepzing Book Fair Prize for European Understanding, 2006, Hanna Arendt Prize, 2014, Goethe Medal 2016—.

Què té Andrukhovitx?

Per sort o per desgràcia, a Andrukhovitx li toca portar el rètol de la postmodernitat, amb què semblaria estar tot dit. ¡I de què poc serveix dir que la seva perspectiva de la postmodernitat no sempre sembla ser —podem dir?— canònica, tenint en compte el fàcil que resulta incloure això també dins de la postmodernitat! Potser és més ric parlar d’algun altre post- que també forma part d’Andrukhovitx, com el postcomunisme.

En certa mesura les seves novel·les Recreaciones, 1992, Moscoivada, 1993 i Perverzión, 1997 es poden considerar una trilogia sobre un món caòtic i infinitament particular com van ser aquests anys postcomunistes, en aquest cas, a Ucraïna. Poetes de renom, borratxos, festes, recitals, viatges, nits, prostíbuls, palaus, transformacions, òperes, muntanyes, discussions, músics, enamoraments, suïcidis, estacions, murris, despropòsits, assassinats, Chryslers Imperials, zars, directors pornogràfics, infidelitats, tendreses, absurditats, erudició, ignorància, genialitat i estupidesa hi constitueixen una xarxa més atapeïda del que sabria mostrar-vos jo.

Els tres llibres són un crescendo postmodern cap a Perverzión, cap a una lectura que no gosaré anomenar fàcil però que tolera i sap recompensar també una aproximació lúdica i casual. I encara una altra cosa que es recompensa és una lectura del conjunt, no només en aquesta trilogia —que deu la seva unitat més a les lectures que no pas a la seva redacció— però també entre altres obres com Doce Anillos, 2003; petits moments en què t’adones que hi ha coses que es creuen, que hi ha detallets, una marca, una situació, un tret narratiu que reconeixes, que vols associar a l’escriptor, que vols remarcar que es repeteix, que hi ha coses que si li escapen, que el comences a entendre, però no. És aleshores quan el mateix escriptor et mostra que era una trampa, que era un joc. Què té Andrukhovitx? Aquests petits grans plaers.

Un personatge

Aquest personatge haurà de ser Stanislav Perfetsky, un personatge tal que si enumerés aquí tots els noms que té en la novel·la no em quedaria espai per res més. Un personatge que, lluny del joc etimològic, està perdut en els seus noms, en la seva poesia, en els seus deutes, en la seva música i en una Venècia emboirada i condemnada a enfonsar-se. En una novel·la com és Perverzión —ja de per si una perversió de perversió—, el nostre personatge Carpa Amorenski és una espècie d’Orfeu modern, que recorre la ciutat tocant multiplicitat d’instruments, coneixent gent i escapant-ne, fent l’amor i destruint-lo, opinant i abstenint-se de fer-ho, tot sota li idea de participar en el seminari L’absurd postcarnavalesc del món: què hi ha a l’horitzó?, en un món en què, diu el llibre, «…vivim sota el signe del trist prefix “post-“».

És Rajmanski un personatge tan buit que d’haver d’omplir-lo tu mateix inevitablement l’aprecies, i tan complex que has de renunciar a entendre’l. I és en aquesta dualitat en què l’acompanyes cap a l’inevitable final que pot trobar a Venècia un personatge que es diu Jonás Pez. La cita del començament, naturalment, és seva.

Si t’ha agradat Andrukhovitx t’agradarà…

Parlant d’un escriptor contemporani, prefereixo mirar cap al passat, cap a les clares, manifestes i admeses continuïtats tant temàtiques com estilístiques que estableix Andrukhovitx. N’escolliré, però, dues: per un costat el primer i fantasiós Gógol, el Gógol d’Històries de Sant Petersburg, en particular amb els conegudíssims i molt recomanables relats El nas i L’abric, relats que sorprenen amb la frescor amb què ens arriben des de la primera meitat del XIX. I per altra banda però en una línia semblant, al Bulgakov de El mestre i Margarida, una excussió magnífica d’una idea igualment suggerent: que aparegui el dimoni en una Rússia soviètica i declaradament atea. Totes aquestes són obres magistralment executades, desbordants tant d’imaginació com de desplaent realitat, serioses, despreocupades i divertides, sempre que no s’aprofundeixi en el perquè.


Hoy me voy a permitir empezar este post sin muchas florituras. Hay personas que no necesitan presentación. Gracias Ivan por el descubrimiento.

Escrito por Ivan Manko

Una cita

“— De què van els seus poemes?

— Del silenci que es fa cinc minuts després d’una explosió nuclear.” [Perverzión, 1997]

Dos ediciones

Si bien me gustaría escoger dos ediciones para recomendar, la cruda realidad es que solo hay una traducción y edición de la obra de Andrujovich, en la colección de Acantilado. Me gusta, no obstante, que así ahorremos tanto tiempo escogiendo como espacio para hablar de la obra.

andrujovich

No obstante, para todos aquellos posibles lectores sí poliglotas pero no conocedores del ucraniano, el mismo Andrujovich se traduce al ruso y vigila de cerca las traducciones alemanas, en parte por si dominio de esta lengua y por cierta predisposición general – que se nota, por ejemplo, en los premios que se le han otorgado Herder Prize, 2001, Liepzing Book Fair Prize for European Understanding, 2006, Hanna Arendt Prize, 2014, Goethe Medal 2016—.

¿Qué tiene Andrujovich?

Por suerte o por desgracia, a Andrujovich le toca llevar el cartel de la postmodernidad, con el que parecería estar todo dicho. ¡Y de que poco sirve decir que su perspectiva de la postmodernidad no siempre suele ser – ¿podemos decirlo? – canónica, teniendo en cuenta lo fácil que resulta incluir esto también en la postmodernidad! Puede que sea más rico hablar de algún otro post- que también forma parte de Andrujovich, como el postcomunismo.

En cierta medida sus novelas Recreaciones, 1992, Moscoivada, 1993 yPerverzión, 1997 se pueden considerar una trilogía sobre un mundo caótico e infinitamente particular como fueron los años postcomunistas, en este caso, en Ucrania. Poetas de renombre, borrachos, fiestas, recitales, viajes, noches, prostíbulos, palacios, transformaciones, óperas, montañas, discusiones, músicos, enamoramientos, suicidios, estaciones, pícaros, despropósitos, asesinatos, Chryslers Imperiales, zars, directores pornográficos, infidelidades, ternuras, absurdidades, erudición, ignorancia, genialidad y estupidez constituyen una red más compleja de la que sabría mostraros yo.

Los tres libros son un crescendo postmoderno hasta Perverzión, hacia una lectura que no me atreveré a llamar fácil pero que tolera y sabe recompensar también una aproximación lúdica y casual. Y aún otra cosa que se recompensa es una lectura del conjunto, no solo en esta trilogía – que debe su unidad más a las lecturas que no a su redacción – pero también entre otras obras como Doce Anillos, 2003; pequeños momentos en que te das cuenta que hay cosas que se entrecruzan, que hay detallitos, una marca, una situación, un rasgo narrativo que reconoces, que quieres asociar al escritor, que quieres remarcar que se repite, que hay cosas que se le escapan, que le empiezas a entender, pero no. Es entonces cuando el escritor mismo te muestra que es una  trampa, que era un juego. ¿Qué tiene Andrujovich? Estos pequeños placeres.

Un personaje

Este personaje tendrá que ser Stanislav Perfetsky, un personaje tal que si enumerara aquí todos los nombres que tiene en su novela no me quedaría espacio para nada más. Un personaje que, lejos del juego etimológico, está perdido en sus nombres, en su poesía, en sus deudas, en su música y en una Venecia nebulosa y condenada a perecer. En una novela como es Perverzión – ya de por si una perversión de perversión –, nuestro personaje Carpa Amorenski es una especie de Orfeo moderno, que recorre la ciudad tocando multiplicidad de instrumentos, conociendo gente y escapando de ella, haciendo el amor y destruyéndolo, opinando y absteniéndose de hacerlo, todo sobre la idea de participar en el seminario El absurdo postcarnavalesco del mundo: ¿qué hay en el horizonte?, en un mundo en que, dice el libro, “…vivimos bajo el signo del triste prefijo post- ”.

Es Rajmanski un personaje tan vacío que solo por tenerlo que llenar tú mismo inevitablemente lo aprecias, y tan complejo que tienes que renunciar a entenderlo. Y es en esta dualidad en que lo acompañas hacia el inevitable final que puede encontrar en Venecia un personaje que se llama Jonás Pez. La cita del principio, naturalmente, es suya.

Si te ha gustado Andrujovich te gustará…

Hablando de un escritor contemporáneo prefiero mirar al pasado, a las claras, manifiestas y admitidas continuidades tanto temáticas como estilísticas que establece Andrujovich. Escogeré, no obstante, dos: por un lado el primer y fantasioso Gógol, el Gógol de Historias de San Petesburgo, en particular de los conocidísimos y muy recomendables relatos La nariz y El abrigo, relatos que sorprenden con la frescura con que nos llegan desde la primera mitad del XIX. Y por otro lado pero en una línea parecida, al Bulgakov de El maestro y Margarita, una excusión magnífica de una idea igualmente sugerente: que aparezca el demonio en una Rusia soviética y declaradamente atea. Todas estas son obras magistralmente ejecutadas, desbordantes tanto de imaginación como de desagradable realidad, serias, despreocupadas y divertidas, siempre que no se indague en el porqué.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s