Monogràfics

Umberto Eco (Alessandria, 5 de Gener de 1932) | Marc F. Cuyàs

El  que sé d’Umberto Eco és a través de dues persones especials per a mi: la meva mare i el Marc. No se m’ocorre ningú millor que ell, i els qui l’han sentit parlar ho saben, perquè ens entusiasmi amb aquest escriptor-teòric-savi en general. La seva admiració per aquest home li ve de ben petit i el que poques persones saben és que aquest nen es va saltar un dia de classe per anar a una Universitat a sentir-lo parlar, molt abans que sabés ni tan sols que existia una cosa anomenada semiòtica. Ja apuntava maneres. 

Escrit per Marc Fernández Cuyàs (Estudis Literaris, UB)

Una cita

Il criterio è semplice: sospettare, sospettare sempre / El criteri és simple: sospitar, sospitar sempre“. [El pèndul de Foucault, 1988]

Dues edicions

En un principi vaig pensar que seria molt difícil triar només dues edicions d’entre la gran quantitat de llibres escrits per Umberto Eco però al final sempre ens acabem lligant, els que som lletraferits, amb aquelles edicions amb les quals mantenim un vincle emocional més gran.

De tapa tova em quedo sense ni pensar-ho amb l’edició de El péndulo de Foucault de DeBolsillo. El paper és fi i no molt bo, la portada no és especialment maca… però va ser el primer llibre seu que vaig llegir, quan tenia 14 anys. L’inici d’una gran passió que encara ara no ha disminuït ni una mica, tot el contrari. Un llibre que conservo amb delit, pleníssim d’anotacions, fletxes i gargots de les relectures que n’he fet i que s’ha convertit d’ençà en la meva novel·la preferida.

9788497592673

Font: Casa del Libro

D’altra banda he de confessar que m’agrada invertir una mica més de diners en comprar edicions maques dels meus llibres predilectes així que de tapa dura senyalo aquí l’edició de la Folio Society de Foucault’s Pendulum il·lustrada per Neil Packer, qui sap captar perfectament l’essència d’un llibre tan confús i rocambolesc. Packer em va deixar estorat amb els seus dibuixos que semblen extrets directament del cervell prodigiós d’Eco.

fou_14622748170

Font: Folio Society

Què té Umberto Eco?

Crec que el més interessant de la narrativa d’Eco és que tothom el pot llegir. Un catedràtic de semiòtica gaudirà una novel·la seva de la mateixa manera que ho farà algú sense pràcticament estudis. Això ho podem dir de molts autors però el que diferencia precisament a Eco de la resta és que un historiador, un crític, un pastisser o un dentista extrauran conclusions completament diferents del mateix llibre. Són novel·les amb una quantitat de sentits inesgotables i cada cop que es llegeixen en trobes de diferents. Pots gaudir de la trama detectivesca de El nom de la rosa o pots gaudir dels debats filosòfics tomistes que s’hi plantegen depenent dels interessos de cadascun.

A més a més tenia un humor tan refinat i intel·ligent que no pots sinó fer un somriure mentre el llegeixes al tren. Són uns acudits que en realitat ens posen a prova. Llegir un llibre seu és com fer una gimkana entre lletres on t’adones que el rinoceront que és confós amb un unicorn està a tots i cadascun dels seus llibres, que el començament de El nom de la rosa apareix en una història que s’explica a El pèndul de Foucault i que aquest començament, a més a més, és una frase d’Snoopy.

I quan el llegeixes veus que era un home que sabia de filosofia medieval, de semiòtica, de James Bond i Superman, de cultura postmoderna, de crítica literària, de lingüística, d’història, de càbala, d’arquitectura i d’art. Perquè, com va dir un cop Anthony Burgess, Umberto Eco era l’home que ho sabia tot, que sabia massa.

Un personatge

Triar un sol personatge d’Eco! Això sí que és difícil! Adso de Melk, Jorge de Burgos, Casaubon, Baudolino, Simone Simonini… Són tots personatges impressionants, divertits, homes de carrer que s’han de convertir en acadèmics per encarregar-se dels reptes intel·lectuals que els desafien.

Si m’hagués de quedar amb un, potser seria amb Belbo, un dels tres protagonistas de Il pendulo di Foucault. És el personatge que diu la cita amb la que hem obert aquesta entrada i que resumeix una actitud de curiositat constant per la vida, la curiositat que movia a Umberto Eco i que mou als seus lectors. Belbo és el personatge paranoic que s’acaba creient les mentides que ell mateix s’inventa sobre templers i plans maçònics ocults de dominació mundial. Belbo és tot això però és també l’antiheroi d’una gran sensibilitat que escriu unes petites narracions que el protagonista del llibre es troba al seu ordinador. Aquests files són en realitat la vertadera gràcia del llibre, sense els quals no es sostindria. Belbo és, al cap i a la fi, aquell nen que l’únic que sempre ha volgut és poder tocar la trompeta davant la seva estimada i enamorar-la.

Si t’ha agradat Umberto Eco, t’agradarà…

Italo Calvino. Si t’ha agradat Eco llegeix Calvino. També podríem parlar aquí de Borges, Dante, Gertrude Stein o George Elliot però jo us recomano Italo Calvino.

Calvino i Eco són dos dels escriptors de la literatura italiana contemporània i que mantenien uns interessos força comuns. No tinc constància de que fossin més que coneguts però la relació narrativa i estilística entre un i altre és més que evident. Ambdós es prenien a broma els temes més seriosos però també es prenien amb profunda serietat la broma. Ambdós escrivien pensant des de la semiòtica i ambdós buscaven la forma refinada, tradicional, intel·ligent, innovadora, divertida, profunda i depurada que, sens dubte, van aconseguir.

Algunes de les obres més importants de Calvino són Les ciutats invisibles (un dels textos més macos que jo hagi llegit mai), Si una nit d’hivern un viatger, Les cosmicòmiques o El baró rampant.

CASTELLANO

Una cita

Il criterio è semplice: sospettare, sospettare sempre /El criterio es simple: sospechar, sospechar siempre. [El péndulo de Foucault, 1988]

Dos ediciones

Al principio pensé que sería muy difícil escoger solo dos ediciones de entre la gran cantidad de libros escritos por Umberto Eco pero al final siempre nos acabamos ligando, los que somos literatos, a esas ediciones con las que mantenemos un vínculo emocional más grande.

De tapa blanda me quedo sin duda con la edición El péndulo de Foucault de DeBolsillo. El papel es fino y no muy bueno, la portada no es especialmente bonita… pero fue el primer libro suyo que me leí, cuando tenía 14 años. El inicio de una pasión que aún no ha disminuido ni un poco, todo lo contrario. Un libro que conservo con deleite, llenísimo de anotaciones, flechas y garabatos de las relecturas que hago y que se ha convertido desde ese momento en mi novela favorita.

Por otra parte debo confesar que me gusta invertir un poco más en comprar ediciones bonitas de mis libros predilectos así que de tapa dura señalo aquí la edición de la Folio Society de Foucault’s Pendulum ilustrada por Neil Packer, que supo captar perfectamente la esencia de un libro tan confuso y rocambolesco. Packer me dejo anonadado con sus dibujos que parecen sacados directamente del cerebro prodigioso de Eco.

¿Qué tiene Umberto Eco?

Creo que lo más interesante de la narrativa de Eco es que todo el mundo lo puede leer. Un catedrático en semiótica disfrutará una novela suya de la misma manera que lo hará alguien sin apenas estudios. Eso podemos decirlo de muchos autores pero lo que diferencia precisamente a Eco del resto es que un historiador, un crítico, un pastelero o un dentista extraerán conclusiones completamente diferentes del mismo libro. Son novelas con una cantidad de sentidos inagotables y cada vez que se leen encuentras diferentes. Puedes disfrutar de la trama detectivesca de El Nombre de la Rosa o puedes disfrutar de los debates filosóficos tomistas que se plantean, dependiendo de los intereses de cada uno.

Además, tenía un humor tan refinado e inteligente que no puedes hacer más que sonreír mientras lo lees en el tren. Son unas ocurrencias que en realidad nos ponen a prueba. Leer un libro suyo es como hacer una ginkana entre letras donde te das cuenta que el rinoceronte que es confundido con un unicornio está en todos y cada uno de sus libros, que el comienzo de El nombre de la Rosa aparece en una historia que se explica en El péndulo de Foucault y qye este comienzo es a su vez, una frase de Snoopy.

Al leerlo te das cuenta que era un hombre que sabía de filosofía medieval, de semiótica, de James Bond y Superman, de cultura postmoderna, de crítica literaria, de lingüística, de historia, de cábala, de arquitectura, de arte. Porque, como dijo una vez Anthony Burgess, Umberto Eco era el hombre que lo sabía todo, que sabía demasiado.

Un personaje

¡Elegir solo un personaje de Eco, eso sí es difícil! Adso de Melk, Jorge de Burgos, Casaubon, Baudolino, Simone Simonini… Son todos personajes impresionantes, divertidos, hombres de la calle que se han convertido en académicos para encargarse de los retos intelectuales que los desafían.

Si me tuviera que quedar con uno, seguramente sería con Belbo, uno de los tres protagonistas de Il péndulo de Foucault. Es el personaje que dice la cita con la que hemos abierto esta entrada y que resume una actitud de curiosidad constante por la vida, la curiosidad que movía Umberto Eco y que mueve a sus lectores. Belbo es el personaje paranoico que se acaba creyendo las mentiras que él mismo se inventa sobre templarios y planes masónicos ocultos de dominación mundial. Belbo es todo esto pero también es el antihéroe de una gran sensibilidad, que escribe unas pequeñas narraciones que el protagonista del libro se encuentra en su ordenador. Estos files son en realidad la verdadera gracia del libro, sin los cuales no se sostendría. Belbo, es, al fin y al cabo, ese niño que lo único que siempre ha querido es poder tocar la trompeta delante de su amada y enamorarla.

Si te ha gustado Umberto Eco, te gustará…

Italo Calvino. Si te ha gustado Eco lee a Calvino. También podríamos aquí hablar de Borges, Dante, Gertrude Stein o George Elliot per yo os recomiendo Italo Calvino.

Calvino y Ecco son dos escritores de la literatura italiana contemporánea y que mantienen muchos intereses comunes. No tengo constancia de que fueran más que conocidos pero la relación narrativa y estilística entre ambos es más que evidente. Los dos se tomaban a broma los temas más serios pero también se tomaban con profunda seriedad la broma. Los dos escribían pensado des de la semiótica y los dos buscaban la forma refinada, tradicional, inteligente, innovadora, divertida, profunda y depurada que, sin duda, consiguieron.

Algunas de las obras más importantes de Calvino son Las ciudades invisibles (uno de los textos más bonitos que he leído nunca), Si una noche de invierno un viajero, Las cosmicómicas, El barón rampante.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s